d’estimular el creixement i la diferenciació d’una cèl·lula regulant d’aquesta manera, una gran varietat de processos cel·lulars de cicatrització, curació i reparació de teixits del cos lesionats, com poden ser: ossos, tendons, pell, pèl, gots sanguinis i diferents parts dels òrgans interns. Aquestes proteïnes s’uneixen específicament a receptors en la superfície de la cèl·lula on han d’actuar, i acceleren el ritme de la reproducció cel·lular.
1.2.- Com s’apliquen els factors de creixement?
– Els factors de creixement són unes proteïnes que es troben al plasma sanguini del mateix pacient. Els passos a seguir per la extracció dels factors de creixement són:
1.- Extracció de la sang del pacient mitjançant una punció. 2.- Separació del plasma de la sang mitjançant la tècnica de separació de la centrifugació. Aquesta centrifugació te unes característiques especifiques d’acceleració, velocitat i desacceleració per que el plasma resultant sigui l’òptim per dur a terme els factors de creixement, amb una quantitat de glòbuls blancs i vermells mínimes. 3.- Una vegada es té el plasma ric en plaquetes, aquest s’insereix mitjançant una punció al pacient a la zona en la qual està la lesió i la qual es vol reparar.
1.3.- Per què s’apliquen els factors de creixement?
– Els factors de creixement s’apliquen per que la recuperació del pacient després d’una lesió sigui millor, i la rehabilitació d’aquest sigui menys dolorosa i més curta. Es poden aplicar tant en esportistes com una lesió quotidiana. Fins i tot, poden aplicar- se quan no hi ha lesió, nomes com a prevenció davant d’una lesió, sense causar cap malaltia ni reacció de cap tipus.
1.4.- Compatibilitat amb altres tractaments:
– Un dels punts a favor d’aquesta tècnica es la seva completa compatibilitat amb tots els altres tractaments descoberts fins al moment en aquest tipus de lesions. Els més comuns son les infiltracions d’àcid hialurònic, els medicaments regeneradors de cartílag, l’ozonoteràpia o el massatge terapèutic.
1.5.- Descobriment dels factors de creixement:
Els factors de creixement no van ser descoberts com es presenten en aquesta tècnica, sinó que va ser la Dra. Rita Levi- Montalcini. Va determinar que «Les cèl·lules només comencen a reproduir- se quan reben l’ordre de fer- ho». Aquesta ordre és transmesa per les substàncies que avui anomenem factors de creixement, que es troben principalment al plasma sanguini.
El descobriment dels factors de creixement derivats de les plaquetes i cèl·lules blanques de la sang, va donar llum per explicar el potencial terapèutic del plasma, i per extensió, de la sang pròpia del pacient. Si a més els sotmetem a l’acció de l’ozó tenim al nostre abast un arma terapèutica útil, ràpida i lliure d’efectes adversos.
En principi s’aplicava per a reparacions maxil·lofacials. Aquí a Espanya els pioners són Mikel Sánchez i Eduardo Anitua. Ells van començar a aplicar- lo al camp de la traumatologia.
2.- L’aparell locomotor humà.
El nostre aparell locomotor està format per ossos, músculs, tendons i lligaments. És el que ens permet dur a terme tots els moviments dels nostre cos. L’aparell locomotor es pot subdividir en dos grups:
– Sistema ossi: Format per els ossos, cartílags i lligaments de les articulacions. És l’element passiu de l’aparell locomotor.
– Sistema muscular: Format per músculs i articulacions. És l’element actiu, és a dir, el que es mou.
A més a més d’aquests dos sistemes, és necessari la intervenció del sistema nerviós del cos, ja que aquest és el que produeix la contracció i relaxació muscular.
2.1.- Ossos:
L’os és un òrgan dur, blanc i resistent que forma part de l’esquelet. Està compost principalment per teixit ossi, un tipus especialitzat de teixit connectiu constituït per cèl·lules i components extracel·lulars calcificats
Al principi del desenvolupament embrionari, els ossos són tous i estan formats per un teixit que rep el nom de cartílag, més endavant sobre aquest teixit es van dipositant sals minerals i calci, donant- li consistència i transformant el cartílag en os.
Després del naixement, gairebé tot el cartílag s’ha transformat en os i només roman en els extrems d’aquest. Aquesta zona de cartílag permet a l’os créixer i allargar- se fins a l’edat aproximada dels vint anys, quan aquest teixit desapareix.
Els ossos proporcionen inserció als músculs, protegeixen òrgans vitals com el cor, pulmons, cervell, etc., així mateix permet el moviment de parts del cos per a la realització de treball, moviment de trasllat, equilibri i altres activitats, establint així el desplaçament.
2.2.- Articulacions:
Una articulació és el punt de contacte entre dos ossos del cos. Es poden classificar segons la seva funcionalitat o segons el teixit de la qual estan formades.
2.2.1.- Segons la funcionalitat: Es classifiquen en:
– Diartrosis o mòbils: El terme diartrosis procedeix del grec dia, “separació”, i arthron, “articulació”. Són les més nombroses en l’esquelet. Es caracteritzen per la diversitat i amplitud dels moviments que permeten als ossos. Posseeixen cartílag articular o de revestiment en ambdues parts de l’articulació. Es subdivideixen en més tipus depenent dels moviments que permeten dur a terme. Un exemple seria el genoll.
– Anfiartosis o semimòbils: Aquest tipus d’articulacions es mantenen unides per un cartílag elàstic i presenten una mobilitat escassa, com la unió dels ossos de la columna vertebral.
– Sinartrosis o immòbils: Aquestes articulacions es mantenen unides pel creixement de l’os, o per un cartílag resistent. Són articulacions rígides, sense mobilitat, com les quals uneixen els ossos del crani, o amb una mobilitat molt limitada, com la unió entre el cúbit i radi.
2.2.2.- Segons la estructura: Es classifiquen segons el teixit que les formen. – Sinovials: Permeten realitzar una àmplia gamma de moviments. Les sinovials al seu torn es divideixen en subarticulacions: uniaxials (moviment només en un eix. Ex: Colze.), les biaxials (moviment en dos eixos. Ex: Articulació carpometacarpiana del polze) i les multiaxials (moviment en més de tres eixos. Ex: Genoll). – Fibroses: Aquestes articulacions són unions d’ossos en les quals participa un teixit fibrós, unint- los. La mobilitat d’aquestes articulacions queda definida per la longitud de les fibres del teixit. Com a exemple, tenim les articulacions del crani les parts de la unió entre el parietal, occipital, frontal i temporal.
– Cartilaginoses: Aquest tipus d’articulacions es presenta entre cartílag i os. No permeten tant moviment com les mòbils. Poden ser sincondrosis quan estan fetes de cartílag hialí o símfisis quan són de fibrocartílag.
2.3.- Músculs:
La paraula «múscul» prové del llatí muscular , mus (ratolí) i culus (petit), perquè en el moment de la contracció, els romans deien que semblava un petit ratolí per la forma
Múscul és cadascun dels òrgans contràctils del cos humà, formats per teixit muscular. Els músculs es relacionen íntimament amb l’esquelet (músculs esquelètics), o formen part de l’estructura de diversos òrgans i aparells (músculs viscerals). La unitat funcional i