estructural del múscul és la fibra muscular.
La principal funció dels músculs és contreure’s, per poder generar moviment i realitzar funcions vitals. Es distingeixen tres grups de músculs, segons la seva disposició:
2.3.1.- Múscul esquelètic o estriat:
És un tipus de múscul que té com a unitat fonamental el sarcòmer. És el responsable del moviment de l’esquelet, del globus ocular i de la llengua. Està format per les fibres musculars estriades.
Presenten diversos nuclis a la perifèria, un reticle endoplasmàtic molt desenvolupat (anomenat reticle sarcoplasmàtic) i un gran nombre de miofibril·les que es disposen al llarg de la cèl·lula i que presenten bandes transversal clares i fosques. La banda A (fosca) esta formada per miosina i actina i te una zona intermèdia o banda H. La banda I (clara) esta formada per miosina i presenta una línia fosca o Z. El sector que es troba entre les dues Z rep el nom de sarcòmer, i és la unitat de contracció del múscul. La contracció es dona quan un impuls nerviós arriba al múscul, s’allibera Ca2+ des del reticle sarcoplasmàtic. Aquests ions, juntament a un consum d’ATP, provoquen que el filament de miosina avanci sobre el filament d’actina, provocant així la contracció muscular.
2.3.2.- Múscul llis:
El múscul llis, també conegut com visceral o involuntari, està format per unes cèl·lules en forma de fus. La seva contracció es duu a terme mitjançant el sistema nerviós vegetatiu autònom, aquell que funciona involuntàriament i sense rebre ordres del cervell.
També presenta els filaments d’actina i miosina, tot i que la seva contracció és totalment diferent a la del múscul estriat. La seva funció es dur a terme una contracció, tot i que més lenta que la del múscul estriat. Principalment, ajuda al transport de diferents substancies per el cos, com la sang per les venes i arteries, els nutrients al tub digestiu o l’aire a l’aparell respiratori.
2.3.3.- Miocardi: És el teixit que forma el cor. Les seves fibres són semblants a les del teixit muscular esquelètic, presenten sarcòmers, i el mètode de contracció és igual. La seva principal funció és provocar el bombament de la sang per tot el cos, així com l’obertura de les aurícules i ventricles quan la sang surt o entra del cor. Aquest múscul necessita molta energia, per que mai para de utilitzar- se, per això té molts capil·lars sanguinis. A més, les fibres que formen aquest múscul, es diferencien de la resta per que, igual que les cèl·lules del sistema nerviós, tenen un potencial d’acció, és a dir, poden transmetre impulsos elèctrics si és necessari.
2.4.- Sistema nerviós: Tot i que no forma part de l’aparell locomotor, es pot veure com intervé en el funcionament d’aquest. És l’encarregat de dur a terme la contracció del teixit muscular i del moviment de les articulacions. És una part imprescindible en el funcionament del sistema locomotor voluntari.
2.5.- L’articulació del genoll:
L’articulació del genoll és la major articulació del cos i al mateix temps, la més complicada i delicada. En aquesta articulació és possible la flexió, l’estirament i la rotació, però només en situació de flexió. En una posició completa d’estirament, el genoll es troba bloquejat i actua com a columna i és capaç de suportar tot el pes del cos humà. Quan hi ha una flexió d’uns 90º també és possible dur a terme una rotació, amb una extensió o flexió menor que decreix.
2.5.1.- Estructura del genoll:
El genoll és una articulació mòbil sinovial multiaxial. És l’encarregada d’unir el fèmur amb la tíbia i el peroné. A continuació s’explica l’estructura i funció de cada part.
2.5.2.- Forma dels còndils femorals:
Els còndils son l’extrem final de cada os. Els còndils femorals no són circulars totalment. Des d’una perspectiva lateral s’aprecia que són helicoïdals. Per això es pot veure que l’eix de flexió i extensió del genoll no és un punt fix, sinó que té un recorregut. En el fèmur es veuen dos còndils: medial i lateral. Com aquests dos no tenen la mateixa curvatura, es distingeixen diferents eixos per a cada còndil. En la posició d’extensió és on es presenta el major radi de curvatura, i és on el lligament lateral té més tensió i on el fèmur i la tíbia entren més en contacte. Quan l’articulació es flexiona, els lligaments laterals es relaxen, fen possible la rotació dels lligaments. Quan aquesta flexió arriba als 90º, els components que fan possible la rotació son majors.
2.5.3.- Meniscs: Els meniscs tenen una sèrie de funcions específiques dins de l’articulació:
– Augmentar la superfície de contacte entre el fèmur i la tíbia.
– Estabilitzar l’articulació.
– Transmetre la pressió.
– Amortidor de cops.
– Construcció juntament amb el fluid sinovial d’un sistema hidràulic que protegeix el cartílag articular quan hi ha un excés d’esforç.
Els meniscs formen un apèndix mòbil. El menisc medial te forma de mitja lluna i per mitja de lligaments esta fixat amb més força al fèmur que al menisc lateral. Aquest últim te forma circular i llisca més que el medial. Al centre de la cunya és la que esta més pobrament alimentada, i és per això que es la primera en sofrir trastorns o lesions.
Quan hi ha un moviment de rotació els meniscs es troben fixats al fèmur i la tíbia gira per sota d’ells. Quan hi ha un moviment d’extensió i de flexió els meniscs es mouen amb la tíbia.
2.5.4.- Aparell lligamentós:
Al genoll hi ha una sèrie de lligaments que possibiliten els moviments de l’articulació. Són els següents: – Creuats: Hi ha el anterior i el posterior. Eviten que l’articulació vagi cap a dintre o cap a fora. – Laterals: Hi ha el interior i l’exterior. S’encarreguen de que el genoll no es mogui ni a dreta ni a esquerra. – Altres lligaments: Encarregats d’estabilitzar el genoll. Hi ha de dos tipus, els estabilitzadors dinàmics (quan el genoll està en moviment) i els estàtics (quan el genoll es troba en repòs). La majoria són a la ròtula. Els que uneixen la ròtula als còndils, que són el cap de l’ós, s’anomenen aletes rotulianes. Els que uneixen la ròtula al menisc són els lligaments meniscorotulians. I, els més importants, uneixen la ròtula amb el tendó del quàdriceps, el que es anomenat tendó de la ròtula i lligament de la ròtula.
2.6.- Tendó d’Aquil·les:
El tendó d’Aquil·les és el tendó del cos més gruixut i més llarg. Connecta els bessons amb el turmell. Com els músculs de la cama són els més forts, aquest tendó també és el més gran i el més llarg, arribant a mesurar 15 centímetres de llarg. Quan els músculs de la cama es contrauen, el tendó d’Aquil·les fa força i permet dur a terme diferents accions: mantenir- se de peu, caminar, saltar o córrer. El tendó d’Aquil·les està present en cada passa de cada persona. Depenent de la força amb la qual es salti, de la velocitat la qual es vol aconseguir, el tendó pot arribar a suportat entre 3 i 12 vegades el pes de la persona.
3.- Abans del plasma ric en plaquetes:
Els factors de creixement son una tècnica descoberta relativament fa poc. Per tant, abans de que existís aquesta tècnica hi havia unes altres tècniques per a accelerar la recuperació i regeneració de teixits.